A RANVESPRE - Blogs Cultura21.cat > El portal cultural català


Remor de somnis
Toni Ibàñez \| Poemes \| 1/4/2008 \| 8:49
Hi haurà remor de somnis i estels que esquitxin la vida monòtona i trista de l'hivern. Hi haurà la pau i potser una aura que embolcalli de tendresa cada batec que s'esmuny per les escletxes de l'absència. Hi haurà un regalim de fe i un rajolí d'innocència enmig de tanta sequera sense pàtria ni bandera. Hi haurà l'oblit quan els segles trontollin i la nostra cal·ligrafia esdevingui cada cop més ombrívola. Hi haurà l'adéu i la brisa suau que acarona la crinera de l'última dona que, amb llàgrimes als ulls, va demanar la lluna quan la lluna era plena. Hi haurà la boira sempre eterna i una altra campana anònima repicarà per ningú. [Punxa si ho vols escoltar] Veure article complet

Die Erste Elegie

Toni Ibàñez | Poemes | 24/11/2007 | 9:55

WER, wenn ich schriee, hörte mich denn aus der Engel Ordnungen? und gesetzt selbst, es nähme einer mich plötzlich ans Herz: ich verginge von seinem stärkeren Dasein. Denn das Schöne ist nichts als des Schrecklichen Anfang, den wir noch grade ertragen, und wir bewundern es so, weil es gelassen verschmäht, uns zu zerstören. Ein jeder Engel ist schrecklich.

Si cridés, ¿qui m’escoltaria des dels ordres angèlics? I si, de sobte, algun àngel m’agafés el cor, la seva existència més forta em faria desaparèixer. Perquè la bellesa no és res més que el terrible principi, que no som capaços de resistir, i que admirem perquè calladament refusa anorrear-nos. Tot àngel és terrible.

¿Quién, si yo gritara, me escucharía entre las órdenes angélicas? Y aun si de repente algún ángel me apretara contra su corazón, me suprimiría su existencia más fuerte. Pues la belleza no es nada sino el principio de lo terrible, lo que somos apenas capaces de soportar, lo que sólo admiramos porque serenamente
desdeña destrozarnos. Todo ángel es terrible.

Caure

Toni Ibàñez | Poemes | 15/11/2007 | 18:49

Fosqueja a Mas Voranell. El vent sacseja amb violència el brancatge dels plataners. Una pluja de fulles que, a batzegades, esdevé una tempesta seca que escampa mil ombres volàtils sobre la riera. Fa fred. La lluna creix.

Ho escrigué Mário de Sá-Carneiro abans de suïcidar-se: "Al final, és simplement això: em sobro."

Com aquestes fulles que cauen víctimes de la ventada tardorenca. Com nosaltres, que no som fulles, però que també caurem.


Hem de fugir de pressa si volem trobar l'indret on moren les orenetes
Toni Ibàñez \| Poemes \| 30/3/2008 \| 9:45
No he vingut a adorar-te. Tots som fills de la Necessitat i de la Por. El sol que em colra la pell, les mosques que m'empudeguen, la fressa dels motors, la cridòria dels nens, la verda clarícia de la gespa... Tot m'apropa a tu encara que tu em rebutgis. No, no he vingut a adorar-te. Sóc un home vençut. Veure article complet

Pleniluni i niguls (II)

Toni Ibàñez | Poemes | 27/9/2007 | 22:12

Bufa gregal. La bromallada s'encén ran d'horitzó. Surto de casa i m'assec en un banc de la plaça guaitant aquest cel carregat de mals averanys. Quin espectacle. Ara el cotó avança, adés s'enlaira i es recargola sobre si mateix. Es congria la tempesta sobre la meva clepsa. Tu no hi ets. Estàs reunida. Festa Major. Potser plourà. Menjo pipes sense sal. T'espero inútilment. La lluna surt rere el turó de Can Prat.

Pleniluni i niguls

Toni Ibàñez | Poemes | 26/9/2007 | 20:22

Tot el dia un cel preciós clafit de núvols blanquíssims que es reflectien sobre el dipòsit de la moto quan accelerava cap a tu. El teu mail: T'ESTIMO, això és l'únic que has de saber. El sol escalfa les fulles esgrogueïdes i la tardor em penetra fins al moll de l'os. No vull viure un dia més si no puc besar-te. Aquesta nit beurem albarinyo i ballarem amb la lluna la dansa dels cossos folls. Pleniluni i niguls.

Som un riu

Toni Ibàñez | Poemes | 4/9/2007 | 20:35

Som un riu que fluctua delerós d'eternitat
Totes les ficcions que foren passes imprecises
Ara són fites que marquen el camí cap endavant

De la tardor farem primavera
De la negra nit claredat
Aquesta és la nostra lluita
Estendard de llibertat

Som un riu que fluctua lentament devers la mar
Res no podrà aturar-nos
L'horitzó és la nostra llar

Veure article complet


Riba i la joia
Toni Ibàñez \| Poemes \| 17/4/2008 \| 22:44
Llegeixo Riba sota la magnòlia És l'hora de la migdiada Alguna mosca impertinent El cant llunyà de la cigala La pluja d'anit ha deixat la gespa xopa El cel és d'un blau límpid El rou tebi i alat de la paraula - diu Riba M'arriba la flaire del bosc pentinat per la brisa d'agost No hi ha record ni recança Cap neguit a l'horitzó Qui fos arbre per a créixer amunt, ben ferm, esponerós Joia, callada endolcidora: que tímida véns a prop meu! Joia, dolça conqueridora, ja no et resisteix re de mi! Riba e la gioia Leggo Riba sotto la magnolia. E' l'ora della sièsta Qualche mosca impertinente Il canto lontano delle cicale La pioggia di stanotte ha inzuppato il manto erboso Il cielo è di un limpido blu Il fiore tiepido e alato della parola -dice Riba Mi arriva l'odore del bosco pettinato dalla brezza d'agosto Non c'è ricordo né sfiducia. Nessuna inquietudine all'orizzonte. chi fosse albero per crescere alto ben solido, maestoso Gioia, tacita addolcente cosi timida vieni vicino a me! Gioia dolce conquistatrice Nulla ti resiste di me! [Versió italiana d’Anna Cinzia Paolucci] ENTRELLUM POESIA

Més a prop

Toni Ibàñez | Poemes | 12/7/2007 | 8:47

Sento el mar més a prop. L'oblit és escuma. La nit em torna el repòs dels dies sense el teu cos, nàufrag de pell i de lluna. Sento el mar més a prop. S'infla el velam del cor. Tu ets el vent que m'empeny cap a l'horitzó. Onades dolces i tímides. Sento el mar més a prop. T'adorms en la meva son. L'oblit és escuma.

Veure article complet

<< Articles més antics

Articles més nous >>