El diable viu a Can Duch

Toni Ibàñez | Relats | 28/8/2007 | 23:52

M’hi va portar en Vicenç de Can Maura uns mesos abans de morir. El vam enterrar el 12 de febrer de l’any 2004. En Vicenç era el vell del poble que sabia més històries, el que millor coneixia aquests verals. Sempre que enraonava amb ell aprenia coses noves. Un dia em va dir: T’ensenyaré la Pedra del Diable. Hi vam anar amb el seu cotxe. Vam aparcar més amunt de Can Gurguí i, després, vam enfilar a peu l’antic camí de Premià. Recordo el pas assossegat d’en Vicenç, davant meu, guiant-me. Passat el torrent de Can Miqueló, en un revolt cap a la dreta, la vaig veure per primer cop, ajaguda sota un pi majestuós.

D’acord amb les coordenades del GPS, la Pedra del Diable està ubicada en el punt on es troben els termes de Vallromanes, Vilassar de Dalt i Premià, però pertany a aquest darrer municipi. Es tracta d’un menhir de granit de tres metres d’alt per un metre d’ample que està escapçat per un extrem. El tros que li falta rau a l’altra banda del camí, amagat entre la malesa. A la part visible apareixen una sèrie d’osques o marques d’aspecte serpentiforme. En Vicenç em va dir que quan van eixamplar el camí van apartar la pedra amb la màquina i que, en aquesta operació, la devien trencar. Ell no recordava haver-la vist mai plantada.

El 16 de juliol de 2007 hi vaig anar amb l’Albert Fàbrega, gran coneixedor del megalitisme a casa nostra, autor del llibre Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya. Havíem intercanviat alguns correus electrònics i estava molt interessat en visitar la Pedra del Diable. No en tenia cap notícia tret del poc que jo li havia explicat. Quan la va veure, de seguida va dir que era un dels menhirs més importants de Catalunya. Vam fantasiejar amb la possibilitat d’aixecar-lo algun dia, com ja s’havia fet l’any 2003 amb el menhir de la Dona Morta (Maçanet de Cabrenys).       

Aquell matí de dissabte, mentre l’Albert feia fotos i prenia mides de la Pedra, vaig trobar una ferradura a la vora del camí…

Hi vaig tornar tot sol el 28 d’agost de 2007. Havia matinat força per a pujar amb la fresca fins a Sant Mateu. En baixar, a la Creu d’en Boquet, vaig decidir que volia reveure-la. Molt a prop de la Pedra, en un corriol que mena a Can Duch, mig amagat entre la pinassa, vaig trobar un aixadell rovellat i desmanegat, vull dir sense mànec. Vaig agafar aquesta petita eina i me la vaig endur cap a casa.

Can Duch és la masia més propera a la Pedra del Diable. Havia estat restaurant i ara està tancat. No hi viu ningú. És un edifici molt peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc...        

Aquesta nit he somiat que la Pedra del Diable estava dempeus i em cridava. Era la Pedra i era en Vicenç alhora, la seva veu, que em deia:

—      Bé, molt bé, ja has trobat la ferradura i l’aixadell, ara només et falta trobar la clau.

—       Quina clau? –he dit jo.

—       La clau que t’obrirà el tresor.

—       Quin tresor?

—       El tresor del Diable.

—       I com trobaré aquest tresor?

—       Cavant amb l’aixadell.

—       I on he de cavar, si no sé on està enterrat?

—       Segueix el camí que et marca la ferradura…

Un tresor, una clau, un aixadell, un camí, una ferradura…. M’he despertat de sobte.

Demà pujaré un altre cop i buscaré la clau del somni. El menhir ha de ser plantat.

La veu d’en Vicenç encara ressona: T’ensenyaré la Pedra del Diable…

Per què li van posar aquest nom? Què és el que realment volia ensenyar-me? Què contindrà el tresor del Diable?

N’estic segur. El diable viu a Can Duch. Només surt les nits de lluna plena...